En aquest article volem reflexionar sobre algunes estratègies necessàries per a que València s’oriente cap a una ciutat cuidadora, a partir de pensar diverses propostes recentment desenvolupades a la ciutat.
Per a això, cal subratllar com en els últims anys diferents investigadores s’han referit a la “crisi de la reproducció social” (Pérez Orozco). Amb tal idea han analitzat la dificultat del sosteniment de les tasques de cures en les nostres societats, a causa de la reducció dels serveis públics de l’Estat del benestar o dels efectes devastadors de les polítiques neoliberals. Aquests fets han vingut a agreujar el marcat biaix de gènere en la realització de dites labors. En mirar al nostre voltant observarem que són les dones qui s’ocupen de forma majoritària de totes aquelles tasques imprescindibles per a la “sostenibilitat de la vida”. Ens referim a accions tant quotidianes com l’acompanyament als fills i les filles, la neteja de la casa o la cura de les persones majors.
Els plantejaments per transformar aquest model patriarcal d’organització social de les cures s’han centrat principalment en tres eixos. El primer eix busca el repartiment de la realització de les tasques en les llars, apostant per la coresponsabilitat dels homes. El segon crida a ampliar les polítiques de conciliació laboral a l’àmbit de l’empresa. Per últim, el tercer eix es basa en augmentar el paper de les institucions i serveis públics en la satisfacció de les cures, com ara a través de l’extensió de les residències per a persones majors.
Malgrat això, aquestes dimensions han estat ampliades en els darrers anys, subratllant-se la importància dels entorns locals. D’una banda, s’ha accentuat el paper específic que juguen les administracions locals a l’hora de dissenyar unes ciutats que faciliten les labors de cures. Per exemple, estem pensant en el disseny d’uns espais públics inclusius que atenen als llocs de trobada i les relacions de cura que ocorren en ells. D’una altra, ha cobrat rellevància la dimensió col·lectiva de les cures, és a dir, tot allò que les persones i les associacions podem fer en els barris o pobles per contribuir a l’atenció dels nostres veïns i veïnes.
L’abordatge de forma explícita de totes les dimensions enunciades ha estat recollit pel plantejament de “la democratització de les cures”. Vinculat a aquest, diferents ciutats de l’estat han desplegat recentment un ventall de polítiques públiques En el cas de València, s’ha llançat el projecte Ciutat cuidadora, promogut des de las Naves, Centre d’innovació de l’Ajuntament. La proposta ha tractat de donar suport al teixit associatiu en la cerca d’una ciutat que faça visible i pose al centre del desenvolupament dels seus barris les pràctiques de cura. Al mateix temps, ha buscat incentivar les xarxes veïnals adreçades a la satisfacció de les cures, a través de l’impuls de diferents accions innovadores. Totes elles estan liderades per associacions veïnals, col·lectius feministes o entitats vinculades a la promoció de la salut de la ciutat.
I quines són aquest tipus d’iniciatives que s’estan impulsant als barris? Trobem per exemple el cas de Conectando San Isidro, una coalició d’associacions i comerços de la zona que busquen identificar i acompanyar persones majors en situació de soledat no desitjada. O la Xarxa amiga de la lactància materna de Russafa, que pretén generar un barri acollidor i amable amb les mares lactants. A Benimaclet es presentarà pròximament un mapa de les cures del barri, que reivindica la trama quotidiana de cures que configuren les associacions, espais culturals i comerços locals. Per últim, a Castellar-l’Oliveral s’està treballant la presència i autonomia dels xiquets i les xiquetes en l’espai públic, en el marc d’un dels poble de la ciutat.
Del desenvolupament de Ciutat Cuidadora emergeixen algunes qüestions que cal posar de relleu. En primer lloc, València necessita que els plantejaments sobre la democratització de les cures ocupen un lloc prioritari i central en la configuració de les polítiques públiques locals. El desplegament d’aquesta agenda no pot descansar solament sobre el teixit associatiu, ja que hi ha accions que escapen del seu radi d’actuació. Cal tenir en compte que en la passada legislatura hi hagut accions tant interessants com puntuals en l’àmbit del disseny d’espais públics inclusius o de la promoció d’una alimentació sostenible. Per tant, el que reclamem és un abordatge integral i transversal de les polítiques al voltant de les cures. Aquest enfocament és el que deu permetre en l’escala local oferir alternatives a les estructures patriarcals i a les estratègies urbanes neoliberals.
En segon lloc, ens sembla crucial que des del teixit associatiu aprofundim en aquesta perspectiva, ampliant i enriquint les iniciatives col·lectives que portem a terme vinculades a les cures. En fer-ho, s’està accentuant un nou gir comunitari en el moviment veïnal, basat en un major equilibri entre les propostes que es porten endavant des del plànol associatiu i les tradicionals demandes a l’administració. Així mateixa, estem contribuint a generar tota una agenda feminista per a la millora dels nostres barris, articulada a través d’un ventall de xarxes veïnals activades al voltant de les cures.
Autors
Lluís Benlloch i Mireia López
Columna al Levante-EMV